UNA LLEGENDA DEL TIÓ
Fa molt, molt de temps i havia un nen que es deia Daniel. Tenia set anys, i
vivia en una cabana al bosc amb el seu pare i la seva mare. Eren molt pobres,
doncs l’ofici de llenyataire era molt humil, però vivien contents al bosc. Com
que no tenien gaires diners cada any per l’aniversari del Daniel,que era a
finals de Novembre, el seu pare li tallava un tros de fusta amb la forma d’un
animal.
El Daniel feia molt de temps que es delia per tenir una pilota de tafilet,
de molts colors. Però com que sabia que valien mots diners no es veia amb cor
de demanar-la. Però va pensar que ja que feia vuit anys i era un nen gran
necessitava una joguina una mica diferent.
- Pare, que em faràs un animal aquest any pare?
- Oi tant, a veure, quins tens?
- Un gos.
- Aquest va ser el primer, em sembla.
- Una vaca.
- Es veritat, em va costar molt de fer-l’hi les tetes
- I un porc.
- Que no t’agradava, per que estava net.
- La gracia del porc es que sigui ben brut.
- Mira Daniel, havia pensat de fer-te un esquirol, com que t’agraden tant.
- Però pare, aquest any ja faré vuit anys, i m’agradaria un altre animal
- Ah si, quin?
- Un cavall.
- Molt bé,l d’acord.
- Però... el volia una mica diferent d’aquests altres.
- Que vols dir?
- Que m’agradaria que fos mes gran
- Com de gran? Com un de veritat?
- No!!! Sols prou gran com per pujar-hi a sobre
- Caram! Em faria falta un tronc molt gran, i molta feina,no se si té’l
podré fer ,ho intentarem d’acord?
-D’acord.
El pare va marxar a treballar i el Daniel va fer les seves feines. Donava
de menjar a les gallines i recollia els ous, ajudava a pastar el pa, portava
aigua del pou i ajudava a la seva mare a netejar la cabana. Era un nen molt
treballador així que el seu pare es va esforçar per poder fer-li el cavall que
volia.
Quan en Daniel va veure aquell cavall es posà a ballar d’alegria. Jugava
amb ell imaginant-se que era un cavaller i rescatava donzelles en perill. Li va
posar al cap la seva vella barretina perquè no tingués fred a les orelles i el
tapava amb una manta. A la nit el deixava prop de la llar de foc perquè
estigués calentó i fins i tot li posava menjar i beure.
Aquell hivern però, la seva mare es posà molt malalta i el pare tement-ne
el pitjor va decidir anar a cal metge a cercar un remei per la seva dona.
-Fill he d’anar a cal metge a cercar un remei per ta mare, ja saps que es
lluny i amb aquestes nevades puc tardar fins a tres dies, procura que ta mare
no passi fred, que no s’apagui el foc, sobretot fill, encara que hagis de
cremar tota la llenya del rebost.
-Tranquil pare, cuidaré molt la mare i estaré atent al foc.
El pare va marxar i el Daniel va vigilar la mare i el foc dia i nit. Però
passats els tres dies el pare no tornava i la llenya s’havia esgotat. Decidit a
que el foc cremés el Daniel va començar a llençar tota mena de objectes que
fossin de fusta i tamborets, culleres, bols i cubells van acabar a la llar.
Finalment el Daniel va haver de tirar un per un els seus animalets de fusta.
Però no era suficient, el foc s’apagava, la mare continuava enfebrada i el pare
no tornava. L´ únic que li quedava era el seu cavall de fusta. Va treure-li la
barretina i la manta i fent-li la darrera carícia el llençà a les flames.
Tot d’una es va sentir un renill, el Daniel mirà al foc i veié la cara del
cavall que el mirava amb uns ulls ben desperts.
-Perquè em tires al foc, que ja no t’agrado?
-Com és que pots parlar?
-Perquè aquesta es la nit de Nadal i passen coses màgiques.
-Perdona’m, però la mare està malalta i haig de conservar el foc. No em
quedava res més que pogués cremar.
-Vaja em sap molt de greu! Però som a Nadal, no saps que en aquesta nit les
herbes remeieres son molt millors? Ves a veure si en trobes i pots fer un aigua
per la teva mare.
El Daniel s’abrigà el millor que va poder i va sortir en plena nit a agafar
herbes que la seva àvia l’havia ensenyat que guarien a la gent. Quan va tenir
prous va tornar a la cabana, va bullir aigua i posà les herbes. Quant la
medecina va ser a punt la portà a la seva mare i aquesta, després de veure-la,
va començar a trobar-se millor.
De matinada tornà el pare amb les medecines del metge i es trobà que la
seva dona ja era una mica millor. El Daniel va anar a recollir les cendres. Del
seu bonic cavall només en quedava un tió ennegrit amb un parell de monyons on
havia tingut les potes. El Daniel el va treure, li posà la barretina i la
manteta. El colpejà amb suavitat i un estrany soroll sortís de l’andròmina. El
Daniel va aixecar la manta i trobà un pilota de tafilet de molts colors. No
podia entendre com era possible, però en ser dia de Nadal tal vegada també
succeïen coses màgiques.
Desprès d’això, el Daniel va tenir el costum de preparar un tió especial
per la nit de Nadal que abrigava i cuidava, i que en fer-li un cop et deixava
regals. Quan va tenir fills els va ensenyar a fer cagar al tió, i després ho
ensenyà als seus nets i així fins que avui en dia tots els nens i nenes fan
cagar el tió el 25 de desembre.
